Una antiga llegenda explica que la fundació de la ciutat es deu a Hèrcules, el qual va retrobar en un resguardat lloc de la costa, la novena de les seves embarcacions que s’havia separat del seu estol en una tempesta. Per això va donar el nom de Barkinona al paratge on fundà la ciutat. D’aquesta manera, s’atribueix el naixement de la ciutat a un fet i una característica marítima. El vincle entre la ciutat, la mar i el port no pot ser més estret.

De fet, la ciutat va néixer en un petit turó d’una gran plana que presentava un suau pendent fins al mar, cosa que li permetia un desenvolupament progressiu, sense obstacles ni límits físics. Dos rius, el Besòs i el Llobregat, li oferien suficient aigua; la mar Mediterrània, els seus recursos i una via de comunicació”. (Joan Alemany: “El Port de Barcelona” 1998).

Des dels seus inicis, els habitants d’aquesta plana van disposar del litoral per pescar i per establir línies de comerç marítim amb d’altres ports. I si bé és cert que Barcelona no ha disposat de resguards naturals que li permetessin amarrar els vaixells per poder efectuar les operacions de càrrega i descàrrega de mercaderies amb seguretat i eficàcia, també ho és que no va deixar mai de cercar un espai abrigat suficient per facilitar aquesta operativa. Un procés llarg i feixuc, que els habitants de Barcelona no van aconseguir parcialment fins l’era industrial i ja, definitivament, van poder disposar del seu port a partir de les darreres dècades del segle XIX.

Barcelona és una ciutat reconeguda internacionalment i és un model de transformació urbana que han emulat moltes altres ciutats. El seu port, íntima i estretament lligat a la ciutat, l’ha acompanyat en aquesta transformació i, com ella, ha evolucionat i s’ha reconvertit davant de cada repte que se li ha presentat, adaptant-se a les noves realitats socials, econòmiques i culturals que han experimentat els habitants de la ciutat.